Distingides autoritats, senyores i senyors, amigues i amics,
Ser maonès o maonesa és una identitat que es forja en base a centenars de maneres de fer ciutat. Totes elles vàlides, complementàries i necessàries.
Centenars o milers de formes d’expressar o manifestar la pertinença a aquesta ciutat i en aquesta societat que és Maó.
Avui, per decisió unànime dels representants de les ciutadanes i ciutadans, farem entrega de la Medalla d’Or de la Ciutat de Maó al Menorca i a la Unió.
Dues entitats centenàries que no són només dos equips de futbol. Dues entitats que no són només dos clubs de futbol.
Són sobretot dues aficions, dos sentiments i dues maneres de fer i de ser de Maó.
Dues realitats amb dos sentiments independents lligats a uns colors i una identitat que s’han anat forjant amb el temps. Són el resultat de les peripècies socials, esportives i polítiques lligades també a barris i entorns diferents.
Dos escenaris, San Carlos i l’Estadi Maonès, que bateguen amb força i impulsen la sang i l’energia necessàries per mantenir viva la nostra ciutat.
Vull fer, en aquest moment, un agraïment sincer als dos presidents actuals i als dos clubs. Perquè han tingut i han demostrat sa capacitat i s’alçada de mires necessària per comprendre i explicar que aquest acte d’avui no és una competició. Es tracta de veure, amb una mica de perspectiva, que necessitam uns dels altres per mantenir aquesta identitat tan viva i sentida que tenim.
Avui, la divergència de sentiments per els colors de cada afició no mos impedeix confirmar que existeix un sentiment de ciutat compatit.
El Menorca i la Unió. La Unió i el Menorca. Dues realitats indissociables de molt de valor. Dues formes de viure, d’entendre i d’interpretar les coses, l’esport, la competició i fins i tot, si voleu, la manera de ser. Però cap d’elles millor ni pitjor que l’altra.
Dues realitats que són el que són i tenen el valor que tenen, una gràcies a l’altre.
Perquè el Menorca no seria el Menorca sense La Unió. I la Unió no seria la Unió sense el Menorca.
Durant molts d’anys han fet possible que a Maó milers de fillets i filletes, joves i més grans, hagin vist en l’esport una via de desenvolupar les seves habilitats socials i físiques.
Que hagin trobat una via a través de la qual fer millor la nostra societat, la nostra ciutat. I ho dic no només per aquells que corren enmig del camp (laterals, porters, centrals, defenses) sinó per totes aquelles persones, pares i mares, familiars, delegats, entrenadors i juntes directives que de forma voluntària han fet possible aquest camí.
Des dels inicis, passant per èpoques de guerra, de dictadura, de democràcia, i fins a dia d’avui, en què els dos clubs desenvolupen una funció social capital, demostrant la capacitat de cohesionar la nostra societat a través de l’esport.
Dos clubs que representen amb orgull la plena integració social de la ciutat intercultural que som.
Avui, els dos clubs sou un mirall de Maó.
Un punt de trobada de totes aquestes maneres de fer i de ser de Maó que abans comentava.
I deixeu-me que us digui que amb aquest acte no reconeixem només la trajectòria esportiva de dos clubs.
Avui posam en valor es darrers 100 anys de sa història de Maó. Es darrers 100 anys, en què els dos clubs han passat per moments diferents. Han obtingut pitjors o millors resultats. S’han enfrontat en derbies, en amistosos o en batalles mil, que no vull enaltir. Han jugat milers de partits i han tingut, segur, les seves disputes i diferències.
Però el que representa aquest acte d’avui és aquell moment en què, acabat un partit, sabem donar la mà a l’altre. Aquell moment en què ajudam un jugador de l’altre equip a aixecar-se d’enterra.
Per açò, me voldria centrar en un fet que tal vegada ara no podem valorar suficientment. Però que té una rellevància molt important.
Avui vivim un dia històric. En aquesta sala i en aquesta Plaça es reuneixen ses forces vives del Menorca i de La Unió per recollir una medalla d’or conjunta. Jugam un partit que ha de servir per mirar enrere, agafar impuls i seguir, junts, mirant endavant
Avui tots dos clubs juguen a casa i la victòria és compartida. Una victòria que dedicam, sense cap dubte, a tots aquells que ja no mos acompanyen, però sense els quals avui no seríem aquí.
Aquesta medalla que ara rebreu és un reconeixement. Però és sobretot una renovació del compromís que teniu amb els altres. Una distinció que us obliga a ser exemplars, i a creure amb convenciment, com feis partit rere partit, que defensar es vostros colors és també defensar es valors de la societat que som i que volem.
Uns valors que mos defineixen i que hem de transmetre a ses generacions futures. Una fita, sa d’avui, que explicareu a ses vostres filles i fills, a ses vostres nétes i nets, amb s’emoció d’haver escrit, entre totes i tots, una nova pàgina de sa historia de Maó.
Enhorabona Menorca,
Enhorabona Unió,
Per molts d’anys!
Héctor Pons Riudavets
Maó, 17 de març de 2023
